Història

UN PAÍS OCCITÀ

La història de la Val d’Aran està íntimament lligada a la cultura occitana del sud de França, amb uns vincles que han estat sempre més forts que amb la Península ibèrica a causa de la complexa orografia que ha actuat com una frontera natural durant segles, mentre que el riu Garona i el seu fluir en sentit nord li ha mantingut sempre una porta oberta amb el país veí. S'ha de recordar que un 30% del territori de la Vall està per sobre dels 2000 metres d'altitud, i el seu clima atlàntic mantié un gruixut mantell nival en els ports de muntanya durant diversos mesos l'any, que suposà un gran factor d'aïllament fins que s'inaugurà el túnel de Vielha l'any 1948.

Els primers vestigis de vida a la Val d’Aran daten de l'Edat del Bronze i s'han trobat en jaciments de l'Alt Aran, a la zona del Pla de Beret principalment, a més de altres jaciments propers que s'estan investigant actualment ja en l'àmbit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici, i són principalment restes de monuments funeraris. Altres restes que s'han trobat en diversos punts de la Vall, entre ells Les, Arties i Tredòs, són ja d'època romana, dels segles IV i V A.C., i es van trobar als voltants de les aigües termals que hi ha en aquests tres municipis. I es corresponen amb les primeres de Polibi, en escrits del segle IV en els que citava un antic poble autòcton als que anomenà ‘arenosi’.

La cristianització de la Val d’Aran tingué lloc intensament com també mostren les restes de l'època Paleocristiana trobades a Garòs, en un jaciment que segueix essent objecte d'investigació actualment, i del qual se'n pot veure un fragment, ben catalogat i indicat, al Camín Reiau a la seva entrada por darrera de l'església parroquial del poble. Les esglésies romàniques, moltes d'elles amb fases afegides posteriorment, en època gòtica, renaixentista i barroca, són també testimoni de la cristianització que experimentà la Vall després de la caiguda de l'imperi de Carlemany.

SENSE FEUDALISME I AMB AUTONOMIA

Però a partir dels segles XI i XII els intents d'invasió per part de pobles estrangers foren molts, i les lluites i disputes entre francs i hispans, per part de nobles que intentaren governar la Vall amb fórmules feudals, amb suport de reis i senyors, van ser intenses especialment a partir del segle XIV. No obstant això, els aranesos mantingueren el seu sistema d'autogovern, amb una divisió territorial per ‘terçons’, els seus corresponents ‘conselhers’ representants i el ‘Síndic’, en un sistema de terres comunals i on la casa i la família eren la base de l'organització social i econòmica.

Els aranesos van decidir voluntàriament quedar-se al costat de la corona Catalano-aragonesa, malgrat els molts vincles culturals que els unien a França, perquè van ser els seus reis qui reconeixeren i respectaren la seva organització administrativa, mitjançant diferents tractats i documents, especialment amb la ‘Querimonia’ de Jaume II, a finals del segle XIV. El feudalisme, doncs, mai no va arribar a quallar a la Val d’Aran, ni tampoc cap altra llengua que no fos la variant gascona de la Llengua d'Oc o Occità que es parla actualment, i que va evolucionar directament del llatí però en paral·lel i separada de la llengua d'Oil, que derivaria en l'actual francès.

LA HISTÒRIA NO OBLIDA

Durant segles la casa aranesa ha estat la base de l'economia, i l'organització administrativa va estar sempre en mans dels propis aranesos, fins i tot a l'època de l'absolutisme de Felip V, qui el 1717 no la inclogué en el Decret de Nova Planta, tot i que els aranesos hagueren de pagar car el manteniment dels seus privilegis, amb la imposició del ‘Galín Reiau’, que havia de pagar cada casa sense excepció. Encara Napoleó envaí la Vall cent anys més tard, el 1810, i el rei francès Lluís XVII la retornà a la corona espanyola el 1815, per tal que la regenta abolís els privilegis que els aranesos havien aconseguit conservar amb molts esforços des de feia segles, i inclogués la Val d’Aran en la nova província de Lleida.

Els anys successius foren també turbulents, amb dues repúbliques i dues dictadures (l'anomenada ‘Dictablanda’ de Primo de Rivera i, després de la Segona República, la dictadura del General Franco), en què els privilegis conquerits durant segles es perderen en els avatars de la Història … Tot i que els aranesos no oblidaren la seva lluita i els seus drets històrics.

Els ‘prohoms’ de la Vall no dubtaren en reivindicar de nou els seus privilegis quan arribà la Democràcia, i el 1979 es reconegué “el fet diferencial” de la Val d’Aran, encara que no va ser fins el 1990 que es recuperà el sistema administratiu propi aranès, amb els sis ‘conselher’ (un per cada ‘terçon’) i el ‘Síndic’, aquest cop elegits democràticament mitjançant el vot i el sufragi universal. I el 17 de juny del 2009, coincidint amb el 25è aniversari de la restitució del ‘Conselh Generau’ d’Aran’ i la seva organització administrativa, es presentà a la’Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya’ la proposta de la Nova llei d'Aran, que aprofundeix en les actuals competències del govern autonòmico aranès (Conselh Generau d’Aran).